Diumenge 20, d'abril
L’arquitectura truculenta
Narcís Comadira
D’un temps ençà, s’ha posat de moda la truculència en l’arquitectura. Sembla que els ajuntaments, caixes i bancs, companyies de serveis, s’han posar d’acord per subvencionar amb grans summes de diners aquesta moda de l’arquitectura extravagant i terrorífica. Formes gesticuladores, materials en brut, acudits fàcils i definitoris, tot al servei d’una marca. Ja sigui la marca d’una ciutat o d’una empresa. I, al costat de les formes gesticuladores i de la truculència, els grans noms d’uns quants arquitectes que corren pel món del capitalisme exacerbat deixant aquí i allà els seus exabruptes formals, a tot arreu iguals, en contra d’una arquitectura local optimista i constructora d’una tradició que al cap dels anys demani ser coneguda per les seves troballes formals i per les seves solucions a uns problemes específics. S’han acabat, per als grans edificis emblemàtics, les arquitectures tranquil•les i servicials i hem caigut de quatre potes en el bassal de la fama i el glamour del tot s’hi val. En la pirueta perversa.Per pirueta, la dels senyors Hergog i De Meuron , al flamant CaixaForum de Madrid. Amb l’excusa de “salvar” un edifici existent, del tot irrellevant, la parella d’arquitectes suïssos s’ha empescat retallar-lo per la base, buidar aquesta base i recolzar els edificis superiors de l’edifici antic, i els pisos nous que hi carreguen al damunt, sobre tres potes retirades de les façanes, per donar la sensació que l’edifici flota. Aquest és l’acudit. I com que avui dia el que importa són aquestes etiquetes definitòries, a Madrid tothom parla de l’edificio flotante. Com, també, tothom parla del jardín vertical que cobreix la mitgera que dóna a la placeta de davant de l’edifici. Edificis que floten, jardins que no podem trepitjar…. Ocurrències neguitejadores.
Un cop et decideixes a perdre la por de morir esclafat i et fiques en la zona tenebrosa de sota l’edifici, tens dues opcions: agafar un ascensor que et pugi al primer pis o pujar-hi a peu per una escala “escultòrica”, tota folrada d’acer inoxidable, material que s’escampa pel paviment d’aquest hall flotant. No sé què passarà quan plogui i l’acer rellisqui amb el fanguet de la pluja. Potser les històries d’ossos trencats subratllaran encara més aquest to truculent que té tot plegat. Per desassossec, el de la sala d’actes. Situada a sota terra, és un espai folrat de deployé menut, i abonyegat seguint unes formes que es repeteixen. Tot pintat d’un color xocolata que, a pocs dies d’estrenat l’edifici, lluïa pols per totes bandes. Parets i sostre, tot igual. Masmorra claustrofòbica. A dalt de tot, la cafeteria, darrere unes gelosies que no deixen veure res de fora, és un espai de còmic de marcians, amb innumerables llums tous que pengen d’un sostre, com larves d’uns éssers malèfics que ens devoraran…
Divertit, diu algú, com si d’una barraca de fira es tractés, I sí, és això. La cultura, avui, és un espectacle de fira.
Colls i Punys/Quadern/El País 3-4-08
Enllaços: Web de Caixaforum Madrid, Herzog & de Meuron / Caixaforum Madrid, inaugurado, CaixaForum de madrid a You tube, Patrick Blanc, jardins verticals
Dimarts, 8 d'abril
Turistes i viatgers
Jordi llovet
Viatjar no sempre ha estat de moda. Grecs i romans, per exemple, detestaven moure’s de casa, i només van fer-ho, i força, per causes majors, com la guerra o la recerca d’aliments de què no disposaven: això és el que va portar els d’Atenes fins a les ribes del Mar Negre, riques en blat. Allò normal era quedar-se al país, entre la gent coneguda, per donar compliment a aquest gran principi de les antigues civilitzacions mediterrànies – no tant la de fenicis i cartaginesos- que anomenen philia, que designa l’amistat i, per extensió, tot allò que ens resulta pròxim: la resta no interessava. La cita llatina més visitada a aquest respecte és d’Horaci: “Coellum non animun mutant qui trasn mare currunt”: “canvien de cels, però no d’ànima, els qui les mars travessen” (lletres, I, XI, 27).Com sap totohom, moguts els cenacles urbans de finals del segle XVIII a conèixer món i descobrir cultures justament « heterofíliques », moguts per aquella curiositat tan lloable dels centres de coneixement de les societats il•lustrades, la gent va posar-se a viatjar d’una manera desenfrenada : així els viatges de Richard Chandler per terres d’Àsia menor i Grècia – que van significar una font inapreciable d’informació per a la poesia d’inspiració hel•lènica de Hölderlin, que no hi va anar mai-, els viatges de Goethe a Itàlia, o els viatges dels grans poetes romàntics d’Anglaterra (Byron, Shelley, Keats) a Roma i Grècia. En la majoria dels casos, però, el que es feia era fundar una societat d’amants de terres exòtiques – Així ho van fer els anglesos, sobretot- i enviar una colla d’exploradors món enllà, mentre els membres del club no es movien de la butaca londinenca, a l’espera que els viatgers reportessin tot el que havien vist. En altres casos, els viatgers ho feien a compte de les cases reials, com el català Alí Bey, que va fer-ho per als Borbons espanyols i després per Napoleó, a la recerca d’informacions que resultessin útils per a campanyes imperials o d’expoli. Cap a aquells anys, doncs, a cavall del segle XVIII i XIX, es va posar de moda viatjar; i la moda encara dura, encara que la figura contemporània del turista no tingui absolutament res a veure amb la figura agosarada dels viatgers antics.
Però vet aquí que, inspirats sobretot pels millors exemples que he adduït, va haver-hi viatges al llarg dels segles XIX i XX que van sentir la pruïja de córrer món per fer-se “rics d’aventures, rics de coneixences” (Cavafis, Ítaca; poema metafísic que no s’ha de confondre amb l’adaptació foraviada de Lluís Llach). En aquesta manera d’entendre el viatge cal situar el bellíssim llibre que acaba de sortir de Claudio Magris ( El viatjar infinit , traducció magnífica d’Anna casassas, edicions de 1984, 2008; El infinito vijar, traducció igualment esplèndida de Pilar García, Anagrama, 2008), recopilació d’articles sobre les experiències viatgeres de l’autor als anys 1980 i 1990, amb uns quanta afegitons de molta actualitat, com els viatges narrats a Pèrsia i l’Orient llunyà.
En el cas de Magris, com no podia ser d’altra manera, el viatger no corre món per comprovar que les coses són iguals com les havia llegides o les havia vistes a la televisió, al cinema o en un prospecte turístic – habitualment, això comporta moltes decepccions, perquè tant la fotografia com el cine fan les coses més grans que no són en la realitat; i llavors les pirámides d’Egipte resulten molt baixetes, la plaça romana de Sant Pere molt petita i la Sagrada Familía un nyap-, sinó per descobrir allò que la realitat pot oferir sempre d’inèdit i de sorprenent, i, sobretot, tot allò – que en el cas de Magris succeix també sense casualitat- que homes i dones de cada lloc expliquen, de manera que fan més gran, amb eloqüència, el coneixement de la vida i la callada existència del qui ha viatjat. Amb sensatesa, Magris viatja en aquest llibre sobretot per terres de la mediterrània i de Centroeuropa; només per excepció s’aventura a visitar la Xina i el Vietnam, que són llocs on no hi ha manera d’entendre-hi res de res, com molt bé va explicar Roland Barthes en un assaig famós: Alors, la Xine?
Això sí: de la lectura global d’aquest llibre un hom arriba a la conclusió que el temps dels viatgers a la recerca d’allò que explicava Cavafis en el seu poema –que vol dir sortir d’un manteix per tornar més ric a si mateix al final de la vida, tot omplint-la de sentit- és un temps acabat. Avui, viatjar només serveix per distreure’s de si mateix i de la mort que ens ronda. Tornem a Horaci, doncs, quedem-nos a casa, i viatgem, com a molt, al voltant de la cambra (Xavier de Maiestre) o –espai encara més petit- al voltant del nostre crani (Frigyes Karinthy)
Quadern/El país 3-4-08
Enllaços: Claudio Magris: "El viatjar infinit", L'infinito viaggiare